Bitàcola

INTRODUCCIÓ:

En aquesta pàgina podeu consultar teoria que Mercé Virtuts Dura ens explica a classe de desenvolupament d’habilitats comunicatives en contextos multilingües. 

POLÍTICA LINGÜÍSTICA I ENSENYAMENT  

  El paper de l‘escola en els processos de normalització d'una llengua minoritzada és important ja que és un     més dels agents socials implicats, i com a tal hauria de realitzar algunes funcions molt importants del procés:

                                     Difusió de la norma de la llengua minoritzada.

                                     Facilitar l'adquisició d'aquesta per part de la població més jove.

                           Normalització, tant de la pròpia institució escolar com de la comunitat educativa de què es nodreix.

Ha estat a l’escola, i especialment l’escola infantil i primària, la que s’ha convertit en motor incansable de normalització lingüística i recuperació cultural, i la que ha aconseguit de mantenir viva la flama de la llengua i de transmetre-la a les generacions més joves mitjançant l’esforç corporatiu més gran que han conegut els sistemes educatius del segle XX en el món occidental.

Lamentablement, malgrat aquest esforç ímprobe, la situació del valencià no és gens afalagadora ni dins del sistema escolar ni dins del cos social. Cal un projecte polític de futur que vertebre i done sentit a tots els esforços per tal d'assumir un canvi dràstic en les competències lingüístiques i en les normes d'ús de la llengua.

Els objectius del sistema educatiu valencià –incloent-hi els territoris de predomini lingüístic castellà-  pel que fa al castellà i el valencià: “Domini de les dues llengües en pla d’igualtat per part de tots els xiquets i xiquetes prescindint de la llengua habitual en iniciar l’escolaritat”.

                           Programa d’ensenyament en Valencià (PEV): Article 9 del decret 79/1984, 30 de juliol.

                           Programa d’incorporació Progressiva (PIP): Article 10 del decret 79/1984, de 30 de juliol.

                        Programa d’immersió lingüística(PIL): Ordre de 23 de novembre de 1990 i Ordre de 12 de maig de 1994.

Trenta anys després de l’aprovació de la LUEV, per unanimitat de les Corts valencianes, només un 29% de l’alumnat rep l’ensenyament valencià, malgrat el creixement de la demanda.

L’alumnat escolaritzat en programes d’ensenyament en valencià, representa un
29% (PEV) del total de l’alumnat; mentre que l’alumnat escolaritzat en programes d’incorporació progressiva (PIP) representa el 71% –un 54,2% en zones de predomini lingüístic valencià, -i un 16,8% de les zones de predomini lingüístic castellà, en les quals el valencià només s’imparteix com a assignatura.

                           5 de cada 10 alumnes s’escolaritzen en PIP

                           3 de cada 10alumnes s’escolaritzen en PEV

                           2 de cada 10 només estudien el valencià com a assignatura.

  Fragmentació entre etapes educatives:

Mentre que un 35,9% de l’alumnat en infantil s’acull a programes PEV/PIL,

un 33,3% ho fa en primària,
només un 27,3% pot continuar fent–ho en ESO.
Un 18% en batxillerat tindrà la sort i un 4,6%,en formació professional.

Fragmentació entre la xarxa pública i la privada:


El 93,09% de l’alumnat escolaritzat en valencià ho fa en centres públics mentre que només un 6,32% ho fa en la privada concertada, i un 0’59% en la privada.

Fragmentació entre territoris:

Pel que fa a l’alumnat, segons dades del curs 2010/11 de cada 10 alumnes escolaritzats en tot el sistema,
*5 s’ubiquen a la demarcació de València,
*quasi 4 a la d’Alacant
*i només 1 a la de Castelló.

MODELS D’EDUCACIÓ PLURILINGÜE: Programes d’educació bilingüe i plurilingüe.

CONEIXEMENTS PREVIS:

Delimiteu els conceptes més importants que apareixen en els textos legals: llengua oficial i cooficialitat, drets i deures lingüístics, llengua pròpia, llengua primera i llengua vehicular.

LLENGUA OFICIAL: La llengua o idioma oficial d’un país és l’idioma que s’adopta com a pròpia i preferent en les negociacions entre el govern i el poble o entre aquell país i d’altres. És la llengua de cada institució i normalment respon a la llegua històrica de la zona.

LLENGUA COOFICIAL: Llengua oficial en un territori juntament amb una altra o altres.

DRETS I DEURES LINGÜÍSTICS: Llibertats i obligacions establides per llei.

LLENGUA PRÒPIA: És un terme jurídic que apareix en diversos Estatus d’Autonomia (p. ex. Estatut Valencià, 2006) com a sinònim de llengua històrica, vernacla o tradicional d’un territori.

LLENGUA PRIMERA: Llengua familiar, llengua materna, llengua mare, L1.

MODELS:

 

ELS ELEMENTS QUE ES TENEN EN COMPTE A L’HORA DE CONCRETAR ELS DIFERENTS PROGRAMES SÓN:

•    La llengua de l’entorn, usada habitualment en l’entorn social de l’alumnat i habitual dels estudiants.

•   La necessitat, des d’una perspectiva del plurilingüisme additiu, de fer un ús vehicular majoritari en valencià.

•       L’actitud dels pares i les mares envers la presència del valencià al centre.

•       La llengua base d’aprenentatge en què s’iniciarà la lectoescriptura i es vehicularan la major part dels aprenentatges. 

PROGRAMA D’IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA (PIL)

•     Els centres amb un nombre d'alumnes majoritàriament castellanoparlants, situats en els territoris de predomini lingüístic valencià, podran adoptar el Programa d'Immersió Lingüística.

Programa d’Immersió Lingüística està pensat  per a xiquets i xiquetes no valencianoparlants o que no viuen en entorns on el valencià és la    llengua majoritària de comunicació.

·   A partir de l'opció voluntària de les famílies i del respecte a la llengua habitual de l'alumnat, el qual, mitjançant una metodologia específica, aconseguirà el domini de les dues llengües oficials i un rendiment òptim en els continguts de la resta de les àrees.

El programa està dissenyat per a que, a partir de la voluntat manifestada pels pares, mares o tutors, l’alumnat puga assolir una competència lingüística en la llengua que no li és habitual.

NOMÉS EN EDUCACIÓ INFANTIL I PRIMÀRIA.

·      Este programa parteix del respecte a la llengua pròpia de l’alumnat: en tot moment es respecta l’expressió espontània de l’alumne o alumna

¢ El castellà, com a àrea i com a llengua d’instrucció, s’incorpora a partir del primer o segon cicle de primària, segons el context sociolingüístic del centre. El castellà rep un tractament cada vegada més sistemàtic, de manera que els i les alumnes assoleixen un domini formal.

¢ El PIL continua, de forma coherent, en ESO com a Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV). La major part de les àrees no lingüístiques tenen el valencià com a llengua vehicular d’aprenentatge.

PROGRAMA D’ENSENYAMENT EN VALENCIÀ (PEV)

•       En les poblacions de predomini lingüístic valencià, els centres amb un nombre d'alumnes majoritàriament valencianoparlants podran adoptar, quan les condicions sociolingüístiques del context ho permeten,

•       El Programa d'Ensenyament en Valencià, que comportarà l'ús del valencià com a llengua base d'aprenentatge en tot el tram de l’Educació Infantil i Primària.

—  L’idioma que s’utilitza des de l’inici de l’escolarització    és el valencià, amb una introducció del castellà, a nivell oral, també des del primer moment.

—  Així, s’ afavoreix que els xiquets i les xiquetes puguen anar desenvolupant un domini formal del valencià i, al mateix temps, puguen assolir un domini equilibrat del castellà, de manera que es puguen aconseguir els objectius previstos en els decrets de currículum

•       El Programa d’Ensenyament en Valencià continua, de forma coherent, en ESO.

•       En aquest programa la major part de les àrees no lingüístiques tenen el valencià com a llengua vehicular d’aprenentatge.

PROGRAMA D’INCORPORACIÓ PROGRESIVA (PIP)

•       En els centres ubicats en les poblacions de predomini lingüístic valencià que no apliquen el Programa d'Ensenyament en Valencià o el Programa d'Immersió Lingüística, s'adoptarà el Programa d'Incorporació Progressiva.

La llengua base és el castellà. Durant l’etapa infantil, s’introduix el valencià a nivell oral, de manera que els i les alumnes entren en contacte amb l’altra llengua oficial que no els és habitual.

Este fet afavorirà un domini cada vegada més formal del valencià, fins que s’assolisquen els objectius previstos en el currículum per a les dos llengües oficials.

¢ El Disseny Particular del Programa d'Incorporació Progressiva inclourà:

—  a partir de l’etapa primària, s’introdueix l’assignatura de Valencià: llengua i literatura des del primer curs

—  i l’assignatura de Coneixement del Medi Natural, social i cultural des de 3r de primària, impartides ambdues en valencià.

¢ Els centres de les poblacions de predomini lingüístic castellà que figuren en l'article 36 de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià podran incorporar-se a un programa d'educació bilingüe, sempre partint de la voluntat prèviament manifestada pels pares o tutors.

¢ El Programa d’Incorporació Progressiva en l’ESO garantirà la continuïtat de l’aplicat en l’Educació Primària.

¢ Aquest programa comporta l’ús del valencià com a llengua vehicular en una part de les àrees no lingüístiques, d’acord amb les especificacions del Disseny Particular del Programa d’Educació Bilingüe DPP.

¢ Aquest disseny tractarà de garantir, almenys, l’ús del valencià com a llengua d’aprenentatge en dues àrees no lingüístiques en cada un dels grups.

 ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ 

La Llei d’ús també té en compte la presència de la llengua al mitjans de comunicació.

Un projecte de normalització ha de parar molta atenció al mitjà de comunicació més influent i que arriba més directament als ciutadans com és, en primer lloc la televisió i, en segon lloc, la ràdio.

En una societat moderna els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran influència en els models lingüístics que usa la població i tant és així que proporcionen cohesió social per la difusió de la llengua estàndard oral, de la qual han de fer ús a les seues graelles de programació.

A la comunitat valenciana hi havien dues cadenes, Canal 9 i Punt dos. La primera usa el valencià fonamentalment als informatius i als programes infantils i juvenils, mentre que la segona és pràcticament tota en valencià però amb molt poca audiència perquè té una programació menys atractiva, amb reportatges i pel•lícules doblades al valencià però d’escàs interès.

Així, doncs, encara queda molt de camí per aconseguir programés de qualitat i en valencià, tot i que no es pot oblidar les emissores de ràdio i televisió locals i comarcals que s’esforcen per aconseguir amb poc de pressupost una televisió en valencià.

Pel que fa a la premsa, solament tenen de tirada diària els periòdics publicats a Barcelona l’Avui i El Periódico de Catalunya.

Encara no comptem amb un diari fet des de la nostra Comunitat totalment en valencià, tot i que està El Punt, periòdic setmanal d’àmbit comarcal.

La revista El Temps, setmanari que ve publicant-se des de 1984 amb rigor periodístic i amb difusió tant a les comarques valencianes com a Catalunya i Balears ja que presenta prou informacions sobre les terres catalanoparlants. També la revista mensual Saó es fa en valencià i és molt interessant des del punt de vista cultural.

 

NORMATIVITZACIÓ I NORMALITZACIÓ: ELS PAPER DELS MIJANS DE COMUNICACIÓ RECUPERACIÓ EN L'ÀMBIT ESCOLAR.

NORMATIVITZACIÓ/NORMALITZACIÓ

SEGLE XX

INICI DEL PROCÉS DE NORMATIVITZACIÓ

L’única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística és la normalització que es basaria en:

VOLUNTAT POLÍTICA: els governants que tinguen un caire democràtic i tolerant veuran la necessitat de protegir i resguardar el gran patrimoni cultural que és una llengua, i per tant, hauran de tenir una voluntat clara de defensar les llengües minoritzades que s’hi troben al seu territori. Perquè una política normalitzadora tinga èxit, els parlants han de ser lleials a la llengua, i fer ús de les lleis i normes que els protegiran.

NORMATIVITZACIÓ: és molt important que els filòlegs facen una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques, etc. Així la llengua en qüestió podrà difondre’s als àmbits d’ús cultes: l’educació, la literatura, i la cultura en general.

ESTANDARITZACIÓ: el registre estàndard fa possible la difusió de la llengua, supera les diferències dialectals, i tots els parlants s’hi veuen identificats.

POLÍTICA LINGÜÍSTICA: un procés de normalització necessita una política lingüística. El govern crearà una direcció general de política lingüística, que faça una planificació lingüística i la porte a cap.

Al primer terç del segle XX, es combinen un seguit de factors polítics, socials i culturals que afavoreixen la culminació del procés de normativització, procés que en altres llengües s'havia produït als segles XVII i XVIII:

La tasca normativitzadora de Pompeu i Fabra hagué d’oposar-se a l’anarquia ortogràfica que dominava a les darreries del segle XIX i principis del segle XX.

Pompeu Fabra i els seus col·laboradors de la Secció Filològica de l’IEC van redactar:

·       Les Normes ortogràfiques, 1913.

·       Les Gramàtiques, 1918.

·       Les Converses filològiques, 1919-28 (article de divulgació)

·       El Diccionari general, 1932.

Amb l'obra de Fabra el català es va dotar d'una normativa unificada , que tenia en compte el català antic i el modern, que adoptava neologismes i llatinismes i que depurava el català de barbarismes.

Tota la societat i els intel.lectuals adoptaren les seues normes, que són les que fem servir avui dia.

LES NORMES ORTOGRÀFIQUES DE 1913

Estan basades, principalment, en criteris:

·       Fonèticodialectals:
                 S'intenta fer correspondre un fonema a una grafia.
                 Es fixen en aquells dialectes que mantenen els fonemes que han desaparegut a la resta del domini lingüístic.

·       Etimològics:
                 Se segueix la solució ortogràfica adoptada pel llatí.

La tradició ortogràfica catalana ha estat influïda i barrejada amb la castellana, per la qual cosa, després del segle XV, resulta difícil demostrar quines són les grafies genuïnes.

LA MORFOLOGIA I EL LÈXIC

Per tal d'evitar secessionismes innecessaris l'IEC admeté totes les variants morfològiques:

jo parlo/jo parle/jo parl
jo digui/diga
jo pateixi/ jo patesca/ jo patisca
jo cantés/jo cantàs/ jo cantara

Per últim, calia depurar el vocabulari tan castellanitzat. El 1932 publicà el Diccionari General de la Llengua Catalana. Finalitzava el procés de normativització.

ACCEPTACIÓ DE LES NORMES FABRIANES: una vegada promulgades les Normes foren ràpidament acceptades i la premsa, les empreses editorials i els escriptors en la seua major part acceptaren la nova ortografia.

LES NORMES DE CASTELLÓ DE 1932: la tasca normativitzadora de Pompeu Fabra hagué d'oposar-se a l'anarquia ortogràfica que dominava a les darreries dels segle XIX i principis del XX. Pompeu Fabra i els seus col.laboradors de la Secció Filològica de l'IEC van redactar:

Les Normes ortogràfiques, 1913.
La Gramàtica, 1918.
Les Converses filològiques ,1919-28
(articles de divulgació).
El Diccionari general ,1932.

LA DEMOCRÀCIA: l’any 1978 s’aprova la Constitució espanyola, document que garanteix i consolida la nova situació política de l’Estat Espanyol, la Democràcia. Els canvis que s’anaven a produir eren molt importants ja que passàvem d’una dictadura militar a una monarquia parlamentària de dret; d’una visió unitària d’Espanya a la divisió territorial per comunitats autònomes.

L’article 3 de la Constitució espanyola diu que és el castellà la llengua oficial de l’Estat però reconeix la situació plurilingüe d’Espanya i permet l’oficialitat de les diferents llengües en les demarcacions autonòmiques on es parlen.

Article 3

 

L’AUTONOMIA: l’oficialitat de la nostra llengua comença amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (1982) definit al seu article 1er com “l’expressió de la voluntat democràtica i el dret a l’autogovern del poble valencià”. L’article 31.4 atribueix competències exclusives en matèria de cultura, i l’article 35, competència plena en matèria d’ensenyament.

El valencià, a partir d’aleshores, tenia un recolzament legal com a llengua de comunicació dels valencians en tots els àmbits, públics i privats, i, a més a més, com era patrimoni de tots, parlaren o no la llengua, s’havia recuperat i dignificat com a senyal d’identitat del nostre poble.

El castellà i el valencià esdevenen les dues llengües oficials però era necessària la normalització del valencià ja que es trobava en procés de substitució lingüística pel castellà. Raons històriques, sobre tot polítiques, havien abocat el valencià a ésser utilitzat solament als àmbits de comunicació familiars, amb un llengua cada vegada més castellanitzada i sense prestigi social, fins i tot els seus parlants l’havien arribat a considerar una llengua vulgar i no apta per àmbits de comunicació formal de la llengua.

Article 7é

Els requisits necessaris per iniciar un procés de normalització estan en marxa: la voluntat política dels governats, que tenen un talant democràtic, permet establir una
política lingüística per protegir la llengua minoritzada i frenar el seu procés de desaparició difonent i consolidant la llengua estàndard i la normativa lingüística.

                  • Llei de Normalització Lingüística, del 18 d’abril de
1983, a Catalunya, substituïda per Llei de Política lingüística (1998).

                  • Llei d’Ús i Ensenyament del valencià, del 23 de novembre de1983, a la Comunitat Valenciana.

                  • Llei de Normalització lingüística, de 1986, a les Illes Balears.

                  • La Constitució d’Andorra de 1993, declara la llengua catalana com a única llengua oficial de l’Estat

                  • Ni a l’Aragó, ni al Rosselló (França) ni a l’Alguer (Itàlia) s’estableixen polítiques lingüístiques de normalització.

L’ALFABETITZACIÓ: el curs 1979/1980 comença amb la introducció d’una nova assignatura, el valencià, que se sumava, com una assignatura més, al sistema educatiu no universitari. Es així com s’assoleix un deute històric amb el poble valencià.

Per a milers de xiquets i xiquetes significaria estudiar la seua llengua, en la varietat estàndard i culta, i per a molts xiquets i xiquetes la possibilitat d’aprendre la llengua del seu poble, dels seus avantpassats o dels seus pares, que l’havien abandonada per qüestions polítiques i socials.

LA LEGALITAT: el 23 de novembre de 1983, reunides a Alacant les Corts Valencianes, aproven per unanimitat la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià. Al seu preàmbul es manifesta, per una part, la situació d’inferioritat lingüística del valencià respecte del castellà, i per una altra, la necessitat de donar forma legal i estatutària al procés de normalització lingüística de la llengua dels valencians.

Per impulsar l’ús de la llengua a tota la societat, la llei marca uns objectius de regulació als àmbits lingüístics acadèmics, als mitjans de comunicació i a l’administració pública,
a més de la demarcació lingüística dels pobles que predomina el valencià o el castellà, ja que la nostra comunitat és territorialment bilingüe per raons històriques.

Partint dels principis inspiradors de la Llei, el text s'articula en Cinc Títols sota les rúbriques «De l'ús del valencià», «Del valencià a l'ensenyament», «De l'ús del valencià als mitjans de comunicació social», «De l'actuació dels poders públics» i «Dels territoris predominantment valencianoparlants i castellanoparlants».

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ: la Llei d’ús també té en compte la presència de la llengua als mitjans de comunicació. Un projecte de normalització ha de parar molta atenció al mitjà de comunicació més influent i que arriba més directament als ciutadans com és, en primer lloc la televisió i, en segon lloc, la ràdio.

En una societat moderna els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran influència en els models lingüístics que usa la població i tant és així que proporcionen cohesió social per la difusió de la llengua estàndard oral, de la qual han de fer ús a les seues graelles de programació.

TÍTOL TERCER. De l'ús del valencià als mitjans de comunicació social

Article 25

 

L'ENSENYAMENT

La introducció de l’ensenyament del valencià a l’escola pública i privada té com a objectiu igualar el nivell de competència lingüística en valencià i castellà. Legalment, en acabar l’ensenyança obligatòria, l’alumnat deu conèixer per igual, ambdues llengües.

La Llei Orgànica d’Ordenació General del Sistema Educatiu, aprovada anys més tard
per a tot l’Estat, també contempla el mateix nivell de coneixement per a les diverses llengües de les Comunitats Autònomes, entenent que, de manera progressiva, s’arribarà a adquirir unes capacitats d’usar-la, després de la primària; de comprensió i expressió, després de la secundària, i de domini d’ambdues llengües, després del batxillerat.

El camí que es contempla per arribar a aquesta situació de domini de les dues llengües en l’escola valenciana, s’anomena educació bilingüe, i té tres vies o programes:

El govern valencià també s’ha de preocupar perquè el professorat compte amb el nivell de coneixement lingüístic necessari per poder impartir les seus classes en valencià, i amb aquesta finalitat programa anualment plans de formació per atorgar la capacitació lingüística.

TRANSCRIPCIÓ DE HISTÒRIA SOCIAL: Panorama històric del contacte de llengües al País Valencià

EL PROCÉS DE SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA: DECADÈNCIA

NAIXEMENT I EXPANSIÓ del s. VIII al s. XIV

1. Consciència de la nova llengua
                  Documents escrits i primeres denominacions

2.- L’expansió geográfica del català:

                  L’expansió mediterrània.

                  L’expansió peninsular.

3.- La Concelleria Reial.

                  La creació d’un model de prestigi.

4.- La formació de la tradició literària catalana.

ETAPA D'ESPLENDOR S. XV

1. La plenitud de la producció literària.
                  La valenciana prosa
                  La dessocitalització lírica

2.- La llengua en els àmbits no literaris.

3.- Bases històriques de la castellanització: el canvi idiomàtica.

DECADÈNCIA. El terme Decadència fou encunyat per designar l'etapa del començament del procés de substitució lingüística en oposició al de Renaixença, període durant el qual la llengua recupera els usos cultes.

CAUSES POLÍTIQUES, SOCIALS I CULTURALS DE LA SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA

1ª meitat del segle XVI
Desmembrament polític, social i cultural dels països que formaven la Corona d'Aragó.
Pèrdua de poder polític.

L'expulsió dels moriscos (XVI) fa que València perda un terç de la població i siga repoblada per castellans.

Les editorials de Barcelona i València preferien editar en castellà perquè hi havia més demanda. El llatí continuava essent considerat llengua culta (universitats, església, lit. jurídica i filosòfica)

Tot això provocà la pèrdua de la consciència lingüística i la desconfiança envers la pròpia llengua. I el castellà prenia l'ús públic, mentre que el català es reduïa a l'àmbit privat i entre classes populars.

En el cas del País Valencià, l’adopció sense reticències del castellà fou flagrant. Marc Antoni Ortí en 1949 escriu: “... si en algun temps (i no tan antic que jo no l’haja alcançat) solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana, que quan en les juntes de la ciutat, estaments i altres comunitats, algú dels valencians que es trobaven en elles se posava a parlar en castellà, tots los demàs s’enfurien contra ell, dient-li que parlàs en sa llengua; és ara tant al revés que casi en totes les juntes se parla en castellà. I encara ha arribat est costum a introduir-se tan estretament, que no sols se fa particular estudi en procurar saber la llengua castellana, però també en oblidar la valenciana, per la molta abundància que hi ha de subjectes que els pareix que tota la seua autoritat consisteix en parlar en castellà”.

Van entrar molts castellanismes en el lèxic. El català es va dialectalitzar molt més i aparegueren els noms de "llengua mallorquina", "llengua catalana" i "llengua valenciana" per primer cop.

En la Guerra de Successió a la corona d'Espanya (1704-1714) els territoris de l'antiga corona d'Aragó prengueren partit a favor de l'arxiduc Carles i lluitaren al costat de les potències aliades. Per això, després de la derrota, Felip V promulgà el Decret de Nova Planta, pel qual es perderen Menorca i Sardenya, i les institucions pròpies: El català va ser exclòs de la legislació i de l’Administració de justícia i municipal, de l’ensenyament i de la documentació notarial i de comerç.

Espanya esdevenia un estat uniforme, amb un fort centralisme i els funcionaris castellans s'instal.laren a les terres catalanoparlants.

Els catalanoparlants d’aquesta època anaven interioritzant un comportament diglòssic segons el qual s’expressaven col·loquialment en català i empraven el castellà en situacions de projecció pública.

Aquesta pauta diglòssica arribarà a estar tan arrelada en els parlants que a final de del segle XIX i, fins i tot en el segle XX, obstaculitzarà el redreçament dels usos cultes de la llengua.

L'ADSTRAT FRANCÈS ens ha deixat paraules com: beixamel, biberó, bidet, bufet, silueta... el sufix –ATGE.

L'ADSTRAT CASTELLÀ I AMERINDI ens ha deixat paraules com: borratxo, broma, burro, buscar, llàstima...(l'adstrat amerindi arriba a través del castellà, a partir del descobriment d'Amèrica: canoa, huracà, mico, lloro, tauró...)

EL PROCÉS DE SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA: RENAIXENÇA

Llengua i Nació s'indentificaven i s'exalçava el passat medieval i la cultura popular.

Amb tot, hi hagué erudits que estaven preocupats per la situació del català i en cantaven les excel.lències com a llengua. Van escriure estudis d'ortografia, diccionaris, edicions de clàssics.... en català.

En el Renaixement i el Barroc, el català va viure una etapa de decadència pel que fa a la literatura culta. Com que les classes altes es castellanitzaven, els escriptors preferien escriure en castellà per a aquest públic.

L’inici de la Renaixença se sol situar simbòlicament amb la publicació de L’oda La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau.

Coincidint amb els moviments del romanticisme i del nacionalisme a tot Europa, aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l'ús literari del català.

Així doncs, es passa de la diglòssia ling. de la primera meitat del segle (cast. a la vida oficial, premsa, ciència, ensenyament; i cat. a la vida privada, la poesia, la cançó, els acudits...) al desvetllament del catalanisme polític de la burgesia, i la presa de consciència que la llengua pròpia també pot ser culta: el català entrà en la poesia d'autor, el teatre, la novel.la , la vida pública, etc.

En acabar el segle XIX la perspectiva literària i sociolingüística, pel que fa a la nostra llengua, havia canviat rotundament en comparació als segles anteriors:

                  * S'havia trencat amb el decadentisme dels segles anteriors.
                  * S'havia recuperat la literatura culta.
            * S'havia iniciat l'elaboració de treballs lingüístics bàsics, necessaris per dur a terme el procés de normalització i la posterior normativització del català.

Manuel Sanchis Guarner ha remarcat el fet que front al monolingüisme literari de la Renaixença a Catalunya, al País Valencià ningú no posa en qüestió que la situació literària haja de ser bilingüe. L'arrelament del comportament diglòssic i el canvi lingüístic de les classes benestants valencianes impedia ací la reivindicació de l'ús exclusiu del català.

La institució dels jocs florals, restaurada el 1889, actuà de catalitzador dels escriptors d'aquella època.

La participació d'escriptors de tot el domini lingüístic en els certàmens de Barcelona, Mallorca i València afavorí la represa de la consciència de la pròpia identitat,
que no sols afectava la llengua, sinó també altres manifestacions de la cultura.

INICI DEL PROCÉS DE NORMATIVITZACIÓ
                  La consciència de normativitzar el català

LA NORMALITZACIÓ
                  Ús de la llengua a tots els àmbits d'ús
                  Segle XX

BILINGÜISME, DIGLÒSSIA I SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA: REPERCUSSIONS EN L’ÀMBIT ESCOLAR.

EL LLENGUATGE: és la capacitat comunicativa que tenim els humans de comunicar-nos a través d’un sistema lingüístic.

LA SOCIOLINGÜISTICA: és una disciplina que s’encarrega d’estudiar les condicions d’existència d’una llengua. A més, analitza l’ús lingüístic tot relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu context social. També, investiga les relacions entre l’estructura d’una llengua i el medi sociocultural on es practica i existeix.

Té en compte totes les variables sociolingüístiques que intervenen en el procés de la comunicació:

Els àmbits d’una llengua

El territori on es practica

Les varietats lingüístiques més usades

La categoria del seus parlants

Els temes que es tracten

El context en què es realitzen les comunicacions

Les intencions i la manera del qui practiquen la comunicació

EL MONOLINGÜISME: és l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat. No s’ha de confondre monolingüisme estatal amb l’acceptació d’una sola llengua oficial: cas de França, Itàlia, EUA, Marroc... Aquests estats apliquen una política de negació o menyspreu de les altres cultures i llengües per tal de refermar la unitat nacional al voltant d’una sèrie de símbols unitaris: una sola llengua, una sola cultura...

Podem afirmar, doncs, que el monolingüisme és una situació estranya, és l’excepció, i la norma general és el plurilingüisme.

2 tipus:

·       Monolingüisme individual: té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual.

·     Monolingüisme social: es produeix quan en el context d’una determinada societat s’usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual.

LLENGÜES MINORITÀRIES: tenen un nombre reduït de parlants. En el context europeu es consideren llengües minoritàries:

 

LLENGUA MINORITZADA: és aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen obligats a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per a viure-hi.

Exemples: Bretó, gal·lés, occità, català, èuscar, sard...

PER BILINGÜISME entenem el cas més simple de plurilingüisme: aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues. Aquest terme s’ha anat aplicant amb diverses accepcions. Han estat diverses les disciplines que han participat en aquesta definició.

S’ha entès per bilingüisme la possibilitat d’un individu d’utilitzar dues o més llengües a un mateix nivell. Però aquesta és una situació utòpica que no existeix en la realitat.

Classes de bilingüisme:

·       Bilingüisme individual o capacitat d’una persona d’emprar dues llengües. Comprovem que es parla bilingüisme en casos tan distints com:

Segons el grau d’us de la llengua: Passiu (l’entén però no la parla o no la vol parlar) i actiu (l’entén i també el parla).

Segons el grau de domini de les llengües: simètric (si totes es coneixen igual) antisimètric (si alguna es domina més que les altres).

Segons la motivació psicològica: instrumental (per motius laborals o econòmics) i integratiu (immigrants)

·    Bilingüisme social: es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers que formen grups social. Aquest amaga situacions de desigualtat.

·  Bilingüisme territorial: aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.

 Exemple: Bèlgica amb una zona on es parla neerlandès i un altra de francòfona.

Al País Valencià, amb unes comarques castellanoparlants i unes altres                                                              catalanoparlants.

Com heu pogut comprovar, el terme bilingüisme queda reduït a “situació en què s’usen dues llengües” i prou. Per això els sociolingüistes han introduït altres conceptes més específics:

·       Diglòssia.

·       Conflicte lingüístic.

·       Procés de substitució.

DIGLÒSSIA: segons Ferguson, parteix de l’estudi d’una situació en què coexisteixen dues varietats d’una mateixa llengua i ho ha partint de l’anàlisi de casos com el de l’àrab i el del grec. En aquet cas es parla de distribució funcional d’aquestes dues varietats d’una llengua. Una distribució en què els àmbits d’ús formal i els àmbits d’us informals són distribuïts de manera rígida.

Usos	Varietat A	Varietat B
Formal	X--
Informal		--X

Aquest esquema és aplicable a les relacions del català amb altres llengües al llarg de la història com l’occità, el francès l’àrab...

Fishman descriu diferents situacions possibles tenint en compte alhora l’ocupació dels àmbits d’ús i la competència individual dels parlants envers les llengües coexistents; i així descriu les quatre situacions següents:

             1.- Situació de diglòssia i bilingüisme: és el cas d’aquelles societats els membres de la         qual són capaços d’expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes.

              2.- Situació de diglòssia sense bilingüisme: és el cas d’aquelles societats on l’elit    dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe.

                3.- Situació de bilingüisme sense diglòssia: és el cas dels que aprenen un segon idioma        per pròpia voluntat.

            4.- Situació sense diglòssia i sense bilingüisme: seria la situació de comunitats         monolingües o estats monolingües.

El català ha estat durant el segle XX en una situació de diglòssia, però avui no. És llengua oficial i, encara que amb matisos, llengua de prestigi en àmbits formals, encara que potser només a Catalunya i un poc a les Illes Balears.

1.- La diglòssia estableix una estricta diferenciació entre les varietats de les llengües (A per als registres formals i B per als informals). En la nostra comunitat lingüística observem que la llengua A (el castellà) també ha passat a usar-se àmpliament en els contextos informals.

2.- La diglòssia es manifesta com a situació estable i entre nosaltres la situació és inestable i tendent a la substitució lingüística.

3.- Molts consideraren que l’arrel del problema es trobava en la falta de prestigi, però s’arribà a la conclusió que tampoc és correcte aquest plantejament.

SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA: existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús.

Sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra, pròpia d’un territori.

Una vegada que una comunitat lingüística entra en una situació de conflicte lingüístic, el procés iniciat es dirigeix cap a la substitució o extinció de la llengua recessiva.

El desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera (substitució lingüística) o bé el procés contrari: la normalització

Allò més normal serà la substitució lingüística, que es desenvolupa en un procés amb diverses etapes:

ETAPA INICIAL: La llengua d'una altra comunitat lingüística entra a ocupar certs àmbits d'ús de la llengua que estava exercint totes les funcions lingüístiques de la comunitat.

Les raons són sempre extralingüístiques (hegemonia, poder polític, annexió territorial, primacia econòmica...)

·    1a. Procés de bilingüització: és l’etapa més llarga. Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves... són els primers a adoptar la segona llengua.
Aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua pròpia.

·   2a. Procés de monolingüització en la llengua dominant. A poc a poc es va abandonant la llengua dominada (llengua B) i és suplantada per la llengua A (dominadora).
Aquesta fase és molt ràpida, atès que tota la societat coneix ja la llengua A.

Es presenten diversos problemes:

·      Autoodi: els que s’han passat a l’altra llengua i reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.

·      Mitificació del bilingüisme: es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues llengües. En realitat la llengua dominada va reduint els seus àmbits d’ús i la dominant els amplia.

·    Creació dels prejudicis lingüístics. Són prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua: llengües aspres i dolces, fàcils i difícils, de cultura i primitives, superiors i inferiors...

BILINGÜISME UNIDIRECCIONAL: la llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i suficient. Els parlants de la llengua dominada es veuen necessitats a aprendre la llengua dominant, la bilingüització els és imposada.

Els parlants de la llengua dominant, en canvi, no tenen cap necessitat d'aprendre la llengua dominada ja que poden viure perfectament en la societat sense usar-la.

Hi ha parlants monolingües en la llengua A però només n’hi ha de bilingües en llengua B.

Per últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova.

Un fenomen paral·lel a la substitució lingüística, és el de la interposició o mediatització.
Es produeix quan la llengua dominant (A) interfereix les relacions entre la comunitat
lingüística minoritzada i la resta del món. Llavors parlem de cultures satèl·lit.

Els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua.
Els immigrants aprenen la llengua dominant per integrar-se i no la llengua pròpia de la comunitat (el cas dels nouvinguts d'altres països a zones catalanoparlants, usen el castellà).

Els préstecs lèxics d’una tercera llengua s’adapten a través de la llengua dominant (la gent diu fútbol i no futbol, èlit i no elit, balonmano i no handbol...).

En situacions de substitució lingüística la interferència l'exerceix la llengua dominant i pot arribar a desfigurar totalment la llengua dominada.

LA INTERFERÈNCIA LINGÜÍSTICA:	Canvis en l'estructura d'una llengua motivats directament per la influència d'una segona llengua.
INTERFERÈNCIA FÒNICA:	La introducció del fonema [X] del castellà [Xéfe, miXeIIons] i la no distinció entre essa sorda i sonora.
INTERFERÈNCIA LÈXICA I SEMÀNTICA:	És la part més sensible de la llengua "jués", "mansana" (barbarismes).
INTERFERÈNCIA MORFOSINTÀCICA:	S'apliquen les estructures morfosintàctiques de la llengua dominant "la costum, la senyal, deurien ser les set, va caure trencant-se una mà".

NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA: la normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic. És un procés de cohesió de la comunitat lingüística. Pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seva desaparició.

La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d’ús de la comunitat lingüística.

S’han de reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua.

El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:
Augmentar el nombre de parlants.
Augmentar la freqüència d’ús de la llengua.
Ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua.
Unes normes d’ús favorables a la llengua dominada.

Cada procés de normalització lingüística genera el seu model particular d’acord amb determinats factors socials: la cohesió del grup, la consciència lingüística dels parlants, el marc legal vigent, els moviments sociopolítics. I segons la durada del procés de conflicte lingüístic tindrà major o menor probabilitat d’èxit.

La normalització és sempre una decisió històrica conscient, implica canvis culturals, socials, polítics, i sobretot una actitud favorable cap a l’idioma.

Va lligada a altres processos modernitzadors de la societat: economia, democràcia, ensenyament, mitjans de comunicació..

Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:

1. La normativització (codificació de la llengua)
2. La intervenció sociopolítica, la política lingüística.

LA POLÍTICA LINGÜÍSTICA: la política lingüística és l’activitat que desenvolupa un govern sobre l’ús de les llengües.  Aquesta actuació pot ser conscientment exercida o inconscientment provocada. És la gestió del plurilingüisme.

Les intervencions dels poders públics sobre les llengües al llarg de la història han estat freqüents. N’hi ha de dos tipus, per acció o per omissió.

Liberalisme o no-intervenció: no s’intervé i es deixa que un procés de conflicte lingüístic es desenvolupe.
Dirigisme o intervenció: es publiquen decrets, lleis... Poden servir per mantenir l’hegemonia d’una llengua o, pel cantó oposat, per frenar-ne els procés de substitució.

MODELS:

Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques:

El principi de personalitat permet que un individu dispose dels seus drets lingüístics
independentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobe.

El principi de territorialitat, en canvi, només concedeix els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seua totalitat territorial.

Es pot actuar en diferents àmbits: en Educació, en Administració en mitjans de comunicació, en serveis, en cines, etiquetatge...

A l’Estat espanyol tenim un model mixt, s’hi combinen els dos: per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a bascs gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que es perpetua el conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües (la pròpia i la castellana) i altres només una, l’oficial a tot l’estat.

La majoria d’estats tenen una política lingüística en què només es reconeix una sola llengua oficial i els ciutadans que en parlen una altra no tenen cap dret lingüístic: França, Itàlia, EUA, Grècia, Rússia, Marroc, Turquia...

  LES NORMES ORTOGRÀFIQUES DEL 32.

Al començament del segle XX, existien dos corrents d'escriptors en valencià. Uns, de caràcter popular, que escrivien amb una ortografia basada en el castellà. Altres, del moviment de la Renaixença valenciana, que escrivien amb una ortografia massa arcaïtzant. Vora 1930, un grup d'escriptors jóvens promogueren, una campanya per tal de fer unes normes unitàries.

L'any 1930 fou especialment significatiu per l'elevat nombre d'iniciatives en favor del valencià.

En desembre de 1932, els principals escriptors i entitats culturals valencians del moment aplegaren a un acord de bases, que es coneix com a Normes de Castelló. Entre els escriptors signants de l'acord estava el pare Lluís Fullana Mira i, entre les institucions, a més de la Societat Castellonenca de Cultura, d'altres com Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana.

Els gramàtics Carles Salvador i Josep Giner, escriptors com Lluís Revest i Corzo i, posteriorment, lingüistes com Manuel Sanchis i Guarner i Enric Valor les donaren a conéixer i desenvoluparen ortografies i gramàtiques a partir de les Normes.

Tot i aquesta unanimitat, la decisió provocà certes reticències entre els autors castellonencs, que ja empraven les normes de l'Institut d'Estudis Catalans. En tot cas, l'esperit de consens i la voluntat d'arribar a un acord s'imposaren per damunt de qualsevol altra consideració.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua és hui en dia l'actual valedora d'estes normes i pretén seguir aquest esperit conciliador, com es destacà en la seua declaració institucional als 70 anys de les Normes de Castelló.

 

Algunes de les Normes del 32 són:

  

S'escriu P:

 

1. En posicio inicial de paraula: puny

2. En interior de paraula davant de T, C, Ç (cedeta), S, N: concepte, hipnosis, eclipse, excepte dissabte.

3. En posicio final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforma en B o se mantinga.

- cap, no cab; pero cabut.

- llop, no llob; pero lloba.

- colp, no colb; pero colpejar.

- adop, no adob; pero adobar. 

 S´escriu V (vindre).

1. En inicial i en interior de paraula: velocitat, cavall.

2. En les terminacions del preterit imperfecte d´indicatiu: AVA, AVES, AVA, AVEM, AVEU, AVEN, de tots els verps acabats en AR.

3. Mai en posicio final de paraula encara que en derivar s´escriga V: serf, no serv, pero servir. 

S´escriu D (dit).

1. En principi i en mig de paraula: donar, idea.

Excepte en derivats de AT grec (atles, atleta, atmosfera, etc.) i davant de Z (batzoles, dotze).

2. En el grup consonantic DR: (drago, moldre).

3. Mai en posicio final de paraula, encara que en derivar s´escriga D.

- vert, no verd, pero verdor

- reverent, no reverend, pero reverenda.

S escriu T (tornar).

1. Inicial i interior de paraula: toca, costella, setze.

2. En el grup consonantic TR: truc, atraure.

3. En el prefix grec AT: atmosfera (vore D, 1).

4.Davant de Z: dotze

5. En posicio final de paraula posarém T encara que en derivar se transforme en D o se conserve.

- fort, fortalea

- cert, certea

- calit, no calid, pero caliditat

- abat, no abad, pero abadia.